Nota de premsa

La repressió de l’Estat espanyol contra el moviment per la independència de Catalunya (2009-2021)

Jordi Panyella

La crònica completa de 12 anys de persecució judicial

Més de 100 testimonis, entre els quals els de cinc presidents de la Generalitat, per a un relat periodístic sobre els més de 3 milers i mig de represaliats.

Una repressió indiscriminada

A través del centenar de persones que aporten el seu testimoni a aquest llibre, Panyella dona veu tant a polítics que han estat a primera línia durant el Procés, com a activistes i ciutadans que s’han trobat investigats els darrers anys per formar part del que es considera moviment independentista. Això eleva fins a 3.585 el número de represaliats fins ara, inclosos els que van ser lesionats de més o menys gravetat l’1 d’octubre, i 30 persones condemnades i 16 inhabilitats per exercir càrrecs públics.

A Causa general hi trobem el testimoni dels presidents Pere Aragonès, Carles Puigdemont, Joaquim Torra, Artur Mas i Jordi Pujol, al costat d’altres com Jordi Pessarrodona, Benet Salellas, Tamara Carrasco o Marcel Vivet, i d’altres persones a qui desconeíxiem fins ara.

Jordi Panyella, nascut a Barcelona el 1966, és llicenciat en Ciències de la Informació (UAB). Ha dedicat la seva carrera periodística a la premsa diària i ha col·laborat en ràdio i televisió. El 1986 va començar a treballar a El Punt Diari, primer a Girona i després com a corresponsal polític a Barcelona. L’any 1990 va aterrar a l’Avui, El Punt Avui des del 2010, on ha escrit sempre a la secció de Societat, especialitzant- se en l’àrea de tribunals. Ha publicat Fèlix Millet, el gran impostor (Angle, 2012, dues edicions), Salvador Puig Antich, cas obert (Angle, 2014, tres edicions), la novel·la Infidels a la pàtria (Capital Books, 2016), Perquè corren els presos (Saldonar, 2018), La vida amarga de les flors, amb Pat Millet (Angle, 2019, tres edicions) i Barcelona 2020. Crònica visual del confinament (Saldonar, 2020).

Totes les cares d’un “mal antic”

Causa general documenta el “mal antic” que sotmet la sobirania de Catalunya, començant per “l’inici de la revolta popular” que va suposar la consulta per la independencia a Arenys de Munt el 2009, passant també pel moment clau de l’1 d’octubre i els seus efectes, per anar desgranant les prohibicions que han patit fins al 2021 alguns d’aquells que s’han mostrat afins o s’han vist associats a la causa independentista. A les darreres pàgines ens mostra que la cultura catalana i, més concretament, la llengua, també pateix, encara, els símptomes d’aquell mal.

Després de registrar els casos de mestres, músics, polítics, dibuixants, fotògrafs, periodistes, artistes, altres persones amb oficis diversos i activistes, Panyella escriu: «La supervivència cultural d’una llengua sense estat és un miracle, com també és un miracle que el país hagi quedat dempeus després que hi hagi passat per sobre la piconadora de la repressió.». Al final d’aquesta obra, el lector veurà que després de veure reprimit el dret a participar, a organitzar-se, a votar, a protestar, a perseverar i a fer política, encara queden «eines que són útils i només depèn del compromís i l’esforç col·lectiu».

L’estratègia de la por::

L’aparició de la Guàrdia Civil obrint la porta amb una puntada de peu; l’escorcoll a la recerca de qualsevol prova que confirmi el relat incriminatori, generalitzant a partir d’un petit detall; l’amenaça d’unes condemnes desproporcionades; el patiment de les famílies dels investigats i encausats, que les converteix també en víctimes: segons els testimonis que apareixen al relat de Panyella, són part d’una mateixa estratègia feta per esporuguir i dissuadir qualsevol acció a favor de la causa independentista. I l’objectiu últim de la repressió és mantenir la unitat d’Espanya costi el que costi.

Amb la reconstrucció de les històries de persones conegudes i d’altres que no han tingut el mateix ressò mediàtic, aquesta obra mostra la teranyina de l’efecte repressiu de l’estat i de la por quan s’estén com una taca d’oli i afecta persones tan diverses:

-Així l’han patit

“«Jo vaig obrir la porta i el meu petit, que anava tot despullat perquè s’estava banyant a la piscina del pati, va sortir encuriosit a saludar aquella gent que havia trucat. Un dels agents, en veure això va marxar, perquè no va suportar-ho», explica l’Esther amb la seva cara de lluna, un somriure franc i un discurs net, sense dubtes ni entrebancs. Aquell guardia civil va veure clar, amb un simple cop d’ull, que aquella dona no tenia res a veure amb l’acusació de terrorisme que hi havia escrita a la citació que portava a les mans, però tot i això el jutge va mantenir la imputació en contra seva després de prendre-li declaració. «En contra meva tenen una trucada de telèfon on se m’escolta dir “Toni a la dreta”. Diuen que vaig organitzar la protesta que es va fer a l’aeroport del Prat en contra de la sentencia del Suprem», explica entre divertida i incrèdula l’Esther, que encara no se’n sap avenir.”

“De com el president d’Òmnium va afrontar els primers temps de captiveri quasi se’n pot extreure una lliçó de vida. Diu Cuixart «que la presó és dura; per al pres però sobretot per a la família i l’entorn. Negligiríem si no expliquéssim la duresa de la presó. No es pot frivolitzar. La presó, i més la preventiva, és una lluita contra un setge psicològic brutal, no tens horitzó a mitjà termini i el temps lineal desapareix, és com estar en uns llimbs i cal donar sentit a cada dia de presó, això mitiga el dolor i et permet no caure en la desesperació. Dotar de sentit la presó és el millor que pot fer un pres, i si és polític encara més. De fet, la vida no té sentit, som nosaltres els qui donem sentit a la vida».”

“Anna Simó recorda l’angoixa amb què va viure els dos viatges a la capital espanyola, el 2 i el 9 de novembre, per declarar al Tribunal Suprem. «Jo hi vaig anar amb una maleta plena, per si no tornava i, innocent de mi, hi duia entre altres coses gel de bany, per dutxar-me a la presó. Aleshores encara no sabia que això no t’ho deixen entrar», explica. Simó coneix ara molt millor el món penitenciari per tot el que li han explicat els companys de lluita que han acabat entre reixes. «Abans d’anar a Madrid a declarar, vaig trucar a la Carme dient-li que portés un xandall, per si de cas el necessitàvem a la presó», recorda entre emocionada i dolguda perquè, finalment, l’expresidenta del Parlament sí que el va haver de fer servir. Tan convençuda estava Anna Simó que podia acabar tancada en un centre penitenciari que va arribar a fer uns poders notarials per posar el pis i el compte corrent a nom de la seva parella. El document arrencava dient: «En cas de privació de llibertat…».”

«Enric Sirvent deia en relació amb el seu cas que l’1 d’octubre hi havia hagut un mort, i que aquest mort era ell. Explicava que si no arriba a ser per l’atenció ràpida i eficient de la gent que el va auxiliar al lloc on va tenir el defalliment hauria perdut la vida en aquell moment i, de fet, consideraba que durant una estona, quan el cor se li va aturar, havia estat mort. Però una infermera va treure un desfibril·lador i el va retornar a la vida. Aquest lleidatà va denunciar el cas i va arribar a reconèixer al jutjat tres dels agents de la Policia Nacional que van carregar contra ell, un dels quals li va clavar una puntada de peu als testicles. Sirvent no va poder veure satisfeta la seva ànsia de justícia perquè va morir el 2020, víctima del coronavirus. Un temps més tard, el jutjat va arxivar la investigació.»

“El cas de Jordi Pesarrodona es va produir al Bages, i en un altre municipi d’aquesta comarca, Callús, els veïns van veure com el seu alcalde, Joan Badia, anava per terra en rebre un cop d’escut d’un guàrdia civil que se’l va treure de sobre amb violència i males maneres. L’alcalde, antic militant del PSUC, vell lluitador antifranquista que va ser detingut i torturat amb només 22 anys, es va posar a la porta d’entrada del col·legi per fer prevaldre la seva condició de primera autoritat local quan arribaven els agents, i aquests el van empènyer violentament davant la indignació dels veïns que hi havia concentrats. Badia va lesionar-se en aquella acció, que no va ser l’única represàlia que va rebre per aquells fets. El jutjat d’instrucció 2 de Manresa el va investigar per desobediència, en una investigació d’ofici que es va acabar arxivant i en la qual el batlle es va negar a anar a declarar. Un cáncer se’l va emportar el 2021.”

-Tot observant com s’ha teixit

«Hi van anar de matinada, amb la cara tapada, desplegant una operació de gran abast i soroll mediàtic. La Policia Nacional va actuar per lliure, perquè el jutjat d’instrucció número 4 de Girona només estava informat que es duia a terme una investigació i en cap cas havia ordenat les detencions que es van practicar. Hi ha, en aquesta operación policial, una nova posada en escena, una clara i evident voluntat del Ministeri de l’Interior de criminalitzar el sobiranisme i fer-ne una utilització partidista. Criminalitzar i atemorir. Una vegada més el missatge que es transmetia era el de l’amenaça neta i clara que «amb vosaltres podem fer el que ens doni la gana».

A Ignasi Sabater, alcalde de Verges, a l’Alt Empordà, el bon dia l’hi van donar quatre policies de paisà amagats rere passamuntanyes que l’esperaven just a sota de casa seva. El nom de Sabater era a la llista dels dolents des de feia mesos.»

“Quan Furriol i els agents que el van detenir van arribar a Bigues i Riells, ja feia una estona llarga que una altra dotació de la Guàrdia Civil havia entrat al domicili de Santiago Vidal, al barri de Gràcia de Barcelona. A dos quarts de vuit del matí s’hi van presentar tres agents i una secretària judicial amb un manament que els facultava a remenar pertot, perquè d’això es tracta quan s’engega una causa general. «Para todo aquello que esté relacionado con el denominado procés», recorda Vidal que hi deia en l’ordre d’escorcoll. També recorda que l’agent que es va posar a repassar el seu ordinador en un moment donat va mirar al seu superior i li va dir amb un posat de desconcert: «Todo está en catalán, no entiendo nada». El comandament, sense immutar-se, li va respondre: «Te vas fijando y lo que te parezca importante lo vas apartando». Aquest era el criteri, aquesta era l’exigència policial. I el que va cridar l’atenció a aquell número de la Guàrdia Civil eren documents d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el qual aleshores Vidal tenia una estreta relació, tanta que va arribar a ser escollit senador sota la seva sigla amb el vot de 538.663 ciutadans.”

“Per un moment faig callar l’Antonio i li dic que em presti atenció i que miri cap a l’altre costat de la porta vidriada que hi ha tancant el passadís on ens fan estar quiets, perquè no podem moure’ns lliurement per l’edifici a causa de les severes mesures de seguretat.

—Mira —li dic—, aquell home d’allà, rodanxó, el que va amb toga, el que fa cara de bon jan, amb un clotet a cada galta, és el jutge Pablo Llarena, i aquell altre, alt, tibat, de faccions dures, amb vestit i corbata, que ara li dona la mà és el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, el màxim responsable de la policia judicial a Catalunya…

—El que declara avui com a testimoni?

—Sí senyor, el que hem vingut a escoltar.

—I el tricorni?

—Avui ha vingut de paisà, imagino que deu voler passar inadvertit, o potser ho fa per dissimular…

—Doncs no dissimula gens, ni ell, ni el jutge. Mira que contents estan d’haver-se trobat.”

Entrevista a Jordi Panyella

“Les persones que encara queden per jutjar, s’han manifestat pels polítics represaliats, i els polítics hi estan en deute”

Per què diries que ara es fa necessària aquesta obra que aglutina tots aquells que s’han vist reprimits per l’Estat i la seva estrategia antiindependentista des del 2009?

Crec que és un llibre necessari per al demà. D’aquí a uns anys el podràs recuperar i dir que tot això és el que els van fer. Per recopilar, com un mirall molt gran de fins quin punt ha estat brutal la repessió. Com una campana que faci despertar.

D’aquestes històries que t’han ajudat a teixir-lo, creus que t’han sorprès més aquelles que no coneixies d’alguns polítics, o les de persones desconegudes?

És difícil triar entre una cosa i l’altra. Com a periodista, quan entres en els secrets de persones que manen t’agrada perquè creus que hi poses llum. I, com a persona, quan et trobes amb històries personals molt dures, t’impacta, com quan algú t’explica que la policia ha entrat amb una punta de peu per la porta de casa seva. Realment hi ha històries molt potents.

Creus que encara existeix el mateix vincle entre els polítics i les altres persones més anònimes que en algun moment han estat amenaçats pels poders de l’estat?

De baix cap a dalt, segur que hi és. Però, de dalt cap a baix, voldria que el vincle fos més viu i intens del que em sembla que és. Les persones que encara queden per jutjar, s’han manifestat pels polítics represaliats, i els polítics hi estan en deute.  

Has vist canvis entre l’ànim d’aquells amb qui et vas entrevistar quan vas començar el llibre, i els darrers?

El llibre l’he fet en el procés d’un any, i als que he entrevistat, sempre els he preguntat per la seva situació. Sí que n’hi ha que reconeixen que han fet un pas enrere, potser pares de família als quals els seus fills han fet frenar, però també hi ha gent que es manté ferma.

I en el cas del polítics?

També. De fet, en el llibre he mirat de reflectir com la por incideix en el dia a dia de la política. La por els està coartant: ha fet que hi ha gent que volia fer el pas a la política i no l’hagi fet, i està condicionant la gestió. Podem dir que la repressiobjectiu. egiot l’la repressiia fer el pas no l’s mant pares de fam en secrets de persones que manen creu que posa llum. I com aó ha aconsegit el seu objectiu, en aquest sentit.

Creus que la renúncia i el penediment del sector independentista seria l’única manera de poder acabar algun dia aquest llibre?

Si és així, espero que no s’acabi mai el llibre… Crec que el que veurem és un canvi d’estratègia …. i aquest llibre està acabat però és inacabable. Penso que la fi de la repressió només s’aconesegueix amb una Catalunya independent. És l’única manera, perquè no s’aturen en la persecució del fet identitari, com veiem en el cas de la llengua. Per tant, la solució és la constitució d’un estat independent, que ho respecti tot, inclús els que no hi estan d’acord.